RERA LA FERRALLA

Somíen els èssers amb somnis de llautó?

Les punxes rovellades no et deixen prou caminar,

tant lents els passos que de sobte la vida marxa sense avançar,

Què n’has fet de la vivesa que amb bona empenta

tenies en cada instant...

La vida és un regal

M’ha semblat que ja no em miraves amb la

meravella del passat,

La teva pell és plena d’arestes

i m’acarono sense importar.

Què la fredor és afecció, és melangia…

la llavor del tendre bes que l’escalf tot ho cuida.

Ets èsser, ets viu,

ets esperit i home...

Les punxes rovellades

rera la ferralla del teu cor que batega,

jo sé el que sents sense que el teu cor entengui,

sols deixa’ t portar pel dolç esguard,

sols dona’ m les mans i començem a somiar,

la llavor del tendre bes que l’escalf tot ho cuida.

BEATRÍZ.

Perquè no deixar- se portar?

Les emocions afloren, crèixen, s’ ensorren, o de vegades semblen invisibles.

Fem de les emocions una bona lectura? Les eduquem correctament?

Perquè serveixen en realitat?…En la nostra era digitalitzada i extremadament previsible tot ho

mantenim memoritzat i sota control, tot hiperglobalitzat, fent de cada acte un retrat per

enmarcar, per obtenir l’èxit inmediat, el reconeixement.

Què en fem de les converses, de les mirades, dels somriures…de les emocions a flor de pell

que ens ajuden a ser nosaltres mateixos sense embuts ni programes informàtics que retoquin

les pupil.les o solapin una tristor sobtada.

La pena, la ràbia, l’alegria inmensa vers un fet sorprenent…la vida són tants instants increïbles

e irrepetibles que no ens adonem de la meravella de no amagar-los, de mostrar al món tal

qual els sentim sense amagatalls rera un falsa aparença.

Sortim i volem, amb els ulls tancats i sense temor, visquem aquesta vida com un regal i un

tresor on res es pot amagar, tot és una sorpresa per descobrir…si no som qui volem ser..quin

sentit té res?

Potser algun cop hem experimentat la necessitat de que l’ànima cridi sense sons estridents,

sols abandonar-se al crit mut i enorme de qui ha estat esmorteit molt temps sota la closca de

la vergonya o la por del què diràn. Rera la ferralla de subterfugis ens fem petits i petits fins fer

de les emocions un racó invisible i gairebé inexistent.

Somíen els èssers amb somnis de llautó?…Com una cometa s’esvaeixen fins que la mirada es

perd en l’horitzó…però el vent ha fet que tornin, és un regal.

CONSOL

Em vols comprar
la pena petitona
que m'ha nascut
a l'hort dels sentiments?

Només te la vendré
si me la pagues
amb la dolçor
del somriure que tens

      JOANA RASPALL

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s