LA VIDA INACABADA

Allò que els nostres ulls no poden ni arrivar a divisar

“Viure és intentar-ho infinites vegades” Marius Sampere i Passarell

Ras i curt….e inabarcable. La horitzontal saviesa que atresoren aquestes paraules inunda els nostres sentiments de grandesa i eternitat.

La vida inacabada es perllonga fins el final dels nostres dies amb la gran paradoxa d’existir en un perpetu obscurantisme vers l’endemà, la màgia i estranyesa d’aquest món que habitem i que com un tresor vingut del més enllà, mai ens deixa de sorprendre.

Ens sentim més feliços quan creiem tenir un propòsit, encara que no sapiguem quin és en realitat o pugui ser en un futur. A aquesta vida inacabada li dediquem infinits instants d’aquests  propòsits, de promeses, de conjures per desfer la troca, a endinsar-se en la seva essència més profunda i trascendent com un laberint d’interminables passadissos.

Aquest  laberint és el fascinant.

Amor, vergonya, odi, angoixa, voluntat, alegria, tristor…la fúria de la vida avança cada milimètrica fracció de segon i se’ns escapen els matisos…racons per explorar, mirades per descobrir, ànimes amb qui divisar un horitzó plé d’estels i esperançes. Potser ni tant sols ho podem imaginar.

No deixarem d’explorar, i el final de l’exploració serà tornar al punt de partida…i conèixer el lloc per primera vegada” T.S Eliot

Inesgotables camins que ens porten a l’inici, o al dubte metafísic del gènesi o epíleg del devenir de la vida.

No deixarem d’explorar…ens deia el poeta anglès en aquest meravellós vers on ens sentim tan fràgils davant un camí incert i fascinant…la vida mateixa.

Potser filosofar és examinar la vida, qüestionar-la e interrogar-la, fer-ho també amb nosaltres mateixos tot i que no trobem resposta. Divisar aquest horitzó amb devoció de viure intensa i plenament  amb un secret que ens fa millor persones: la gratitut.

 Gratitut pel present i per un  passat que ens va transformar en el que ara som. La vida inacabada són infinites vides, oportunitats i obstacles fins la propera parada…el nostre destí.

Veure el món desde la finestra pot ser un bon exercici de contemplació. Observar, divisar, entendre o no el que ens envolta pot ajudar-nos a començar una nova vida l’endemà.

El  poeta recenment desaparescut Joan Margarit deia en un del seus versos:

Hauràs de tornar a escriure

l’obscur epíleg de la teva lògica

ja que ignores ,encara, noms d’ocells,

El Déu de les mans buides ha tornat

cercant el que no has escrit encara…”

Com l’aigua d’un riu que adapta el seu camí vora el mar, els èssers humans ens adaptem a les circumstàncies sense elecció i d’altres per pròpia voluntat. Veure el que tenim per davant i imaginar el nostre destí pot ser un bon exercici de no rendir-se, de voler assolir aquell horitzó anhelat…per molt lluny que sembli.

Tot és l’instant inacabat…la mil.limètrica fracció de segon que s’ha desfet per no tornar a ser, l’obscur epíleg de la teva lògica com el vers recita i que ens recorda la futilitat del fugaç horitzó, el bri de bellesa que va romandre potser una eternitat.

Existir és canviar i creació sense fi, inventem les nostres vides de manera constant per fer realitat els nostres desitjos més profunds. Dels actes fallits revolucions que no admeten titubeig i indecisió.

Cal comprensó per acceptar, saviesa per comprendre i paciència per esperar.

BEATRÍZ

Allò que estar per arribar

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Salir /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Salir /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Salir /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Salir /  Cambiar )

Conectando a %s